Sensellarisme i Educació Social

En David Vázquez, Educador Social i membre de la Xarxa d'Atenció a Persones Sense Llar (XAPSLL) exposava que realment, quan parlem de persones sense llar estem parlant de gairebé tots els àmbits on un educadxr pot treballar.

Les causes per les quals una persona pot acabar vivint al carrer són molt diverses, existeixen casos d'addiccions, casos on la xarxa social de la persona era molt feble, a causa de l'ocupació (per motius laborals), a causa dels seus recursos econòmics, per manca d'habitatges, a causa de salut mental, etc. És per això que resulta tan difícil parlar de persones sense llar com tot un conjunt, perquè les realitats són molt diverses.

Cada any, a Barcelona, es realitza un recompte, que pretén fer una fotograifia de la ciutat de Barcelona, per poder saber de quantes persones estem parlant al dir «persones sense llar», a més a més, aquest recompte genera una visibilització de la problemàtica i consciènciació d'aquells que ho veuen. Els qui fan el recompte són voluntaris, molts cops acostumen a participar-hi persones que havien estat en la mateixa situació, sense llar, però que han aconseguit sortir del carrer i ara ajuden o intenten ajudar a aquelles persones que encara no han aconseguit fer-ho. Una de les mancances més grans del recompte és que no es tenen en compte les persones que viuen en habitatges perillosos.El perfil de les persones sense llar és divers, però són persones que han tocat fons, a les quals no els hi queda absolutament res, generalment si el teixit social és fort una persona difícilment acabarà vivint al carrer. Justament per aquest motiu és menys freqüent que una dona acabi al carrer, ja que acostumen a tenir un teixit social i familiar més resistent i fort, tot i que és més difícil que hi arribin, si una dona es queda sense llar dificilment acostumen a sortir d'aquest estat, perquè la seva vida ha d'estar extremadament trencada. Es diu que una persona triga tant de temps com ha estat al carrer en poder-ne sortir.

Alguns dels requisits per treballar amb aquestes persones és el fet de mantenir una mirada horitzontal, mirar i creure que la persona pot aconseguir sortir del carrer, no deixar de creure en ella, generar espais on puguin participar de manera activa i voluntària (ja que la participació forçada no és participació). Sobretot s'ha d'evitar la infantilització d'aquestes persones, malgrat ser persones sense llar són adultes i aquest tracte només les estigmatitza molt més del que ja estàn, de manera que acaba per no ser productiu i fins i tot pot arribar a ser contraproduent, una persona pot voler deixar de utilitzar un recurs pel fet de sentir-se jutjada i estigmatitzada.