1, 2, 3... Acció!

Aquella tarda, vam poder gaudir de la presentació del documental "1, 2, 3... Acció!" a càrrec de l'Àstrid González (Educadora Social) i l'Eva Poch i Garcia (actriu i professora de teatre), ambdues es mostraven il·lusionades pel projecte que encara avui en dia estan duent a terme al Raval de Barcelona. 

Ens explicaven la importància del context per al seu projecte, el Raval és un barri amb molta diversitat on persones de més de 40 països hi conviuen diàriament, generant una diversitat que és en part postiva però també una font de conflictes i que canvia minut a minut. Es tracta també d'un barri amb un nivell econòmic molt alt i és aquesta pobresa la que genera en la seva població problemes com l'ansietat, l'angoixa, etc. Moltes dones joves es veuen afectades a nivell físic a causa de la seva situació, arribant a tenir fins i tot dolors crònics. 

Tenint tota aquesta informació elles van decidir crear un grup de dones, dones amb una vida trencada, que no parlen l'idioma, que han tingut poques relacions interculturals al llarg de la seva vida, però no volen enfocar-ho cap a un objectiu terapèutic, no volen generar un espai on fer teràpia tradicional i on plorar sobre la situació que els hi ha tocat viure, el que volen es crar un espai on aquestes dones es puguin sentir còmodes i desconnectar, un espai de felicitat. 

Les expectatives eren molt altes, l'Eva Poch explicava com va estar pensant durant setmanes en quines serien les figures femenines fortes que podria treballar amb totes aquestes dones generant una imatge de dona apoderada i lliure, que domina la seva vida i que té confiança, però la realitat que va trobar-se al arribar allà va ser molt diferent. Moltes d'aquelles dones ni tan sols parlaven l'idioma, no sabien llegir ni parlar correctament, de manera que l'idioma constituïa un impediment per seguir avançant en el projecte. Per aquest motiu, va caldre una reestructuració dels plans fets inicialment, i van decidir canviar el teatre per alguna cosa que tingués els mateixos beneficis sense aquest impediment, i van trobar la seva solució: la dansa. Perquè la música és universal i les lletres podien explicar-se amb temps i deteniment.

El principal objectiu d'aquella activitat era canviar el cos, donant-li una posició oberta, que genera més testosterona (hormona que ens fa sentir poder) i baixa els nivells de cortisol (provoca ansietat i estrés). La situació dels cosos d'aquelles dones era realmen dura, ja que tots els problemes emocionals i sentimentals que tenim acaben veient-se reflectits al nostre cos.

A part de tot aquest treball grupal, també utilitzen treball individual amb elles, responent a necessitats més concretes, ja que moltes venen derivades de serveis socials. Per a moltes d'elles tot aquest procés és nou i enriquidor, molts cops és el primer moment en la seva vida en el que disposen d'un espai per a elles mateixes, en molts moments, explicaven, els hi canvia fins i tot el caràcter, demostrant un cop més que el desenvolupament ple de les persones no afecta només a l'Educació reglada i que hi ha moltes eines diverses a través de les quals arribar a les persones per poder generar canvis a les seves vides o transformar el seu entorn més proper.